El Tribunal Suprem ha establert un criteri que reforça la capacitat de l’Administració Tributària per reclamar deutes associats a béns immobles. En una recent sentència, la Sala Contenciosa Administrativa ha conclòs que Hisenda pot exigir el pagament de deutes corresponents a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) al comprador d’un immoble, fins i tot quan el procediment s’inicia després que hagi caducat la nota marginal d’afecció fiscal al Registre de la Propietat, el termini de la qual és de cinc anys.
El cas parteix de l’adquisició d’un local comercial que arrossegava un deute tributari generat per un titular anterior. El nou propietari defensava que, en haver transcorregut el termini de vigència de la nota marginal sense actuació de l’Administració, l’immoble havia de quedar lliure de càrregues.
No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix una precisió rellevant: la caducitat de l’anotació registral no implica la desaparició de l’anomenada «afecció real» del bé. És a dir, l’obligació vinculada a l’immoble pot subsistir més enllà de la vigència formal de la nota al Registre.
L’Alt Tribunal subratlla que allò determinant és la situació en el moment de la compra. Si en aquell instant la càrrega constava al Registre i l’adquirent podia conèixer la seva existència, no pot invocar la protecció de la fe pública registral per eludir la responsabilitat.
En conseqüència, la doctrina fixada estableix que el comprador assumeix una responsabilitat subsidiària si adquireix el bé amb la càrrega vigent. Per això, l’Administració pot derivar el deute a l’actual propietari un cop declarat insolvent el deutor principal, encara que el procediment administratiu s’iniciï després de la caducitat de la nota registral.
