Amb l’inici de la campanya de la Renda, les diferències en la càrrega fiscal entre ciutadans es fan més evidents segons la comunitat autònoma en què resideixin. Per a contribuents amb ingressos baixos i mitjans, entre 20.000 i 45.000 euros anuals, la variació a l’IRPF pot superar els 1.000 euros, situant-se Catalunya com la regió més cara i el País Basc com la més favorable per a aquests nivells de renda.
El Registre d’Economistes Assessors Fiscals (REAF) del Consell General d’Economistes va publicar recentment un informe sobre la fiscalitat autonòmica el 2026, en el qual s’exemplifica aquesta desigualtat prenent com a referència un contribuent tipus: solter, menor de 65 anys, sense fills i amb ingressos únicament procedents del treball.
Segons l’estudi, una persona que percep 20.000 euros anuals —encara que no estigui obligada a presentar la declaració— paga de mitjana 1.772 euros a l’IRPF mitjançant retencions, excepte a Navarra, on abona uns 1.200 euros, i al País Basc, on no paga aquest impost en aquest nivell de renda.
Si els ingressos ascendeixen a 30.000 euros, la diferència entre territoris és d’uns 463 euros: a Catalunya es pagarien 4.958 euros, davant dels 4.495 euros del País Basc. Per a qui guanya 45.000 euros, la bretxa augmenta fins a superar els 1.000 euros, amb 9.689 euros a Catalunya davant de 8.626 al País Basc.
En nivells de renda més alts, com 70.000 euros anuals, Extremadura és la comunitat amb més càrrega fiscal (19.365 euros), mentre que el País Basc torna a ser la més baixa (17.446 euros), amb una diferència propera als 2.000 euros.
En el cas dels salaris més elevats, entre 110.000 i 600.000 euros, Madrid es posiciona com la regió amb menor pressió fiscal, mentre que la Comunitat Valenciana és la més gravosa. Per exemple, un contribuent amb ingressos de 600.000 euros pagaria uns 251.049 euros a Madrid, davant de 297.152 euros a la Comunitat Valenciana, cosa que suposa una diferència de més de 46.000 euros.
Aquestes diferències s’expliquen perquè les comunitats autònomes gestionen el 50% de l’IRPF i poden modificar aspectes com els tipus impositius o els mínims personals i familiars, és a dir, la part del salari que queda exempta per cobrir necessitats bàsiques.
El tipus mínim estatal és del 9,5%, tot i que algunes comunitats el redueixen. Mentre cinc regions el mantenen, altres el situen entre el 9% i el 8%, cosa que redueix la càrrega fiscal total en les rendes més baixes. En aquest sentit, La Rioja i Extremadura presenten alguns dels tipus més reduïts, tot i que Navarra destaca amb un tipus mínim conjunt del 13%.
A l’extrem contrari, el País Basc aplica el tipus mínim més alt per a rendes baixes, amb un 23%, seguit de diverses comunitats que arriben al 19%. Pel que fa al tipus màxim, que afecta les rendes més altes, parteix del 24,5% estatal i, sumat a l’autonòmic, pot arribar fins al 54% a la Comunitat Valenciana, davant del 45% a Madrid.
Com a novetat, Astúries i Catalunya han reduït recentment els seus tipus mínims. A més, diverses comunitats han incrementat els mínims personals i familiars —la part exempta de l’impost— per sobre dels nivells estatals, entre elles Andalusia, Galícia, Madrid o la Comunitat Valenciana, cosa que també influeix en el resultat final de l’impost.
