En el si de la Direcció General de Fiscalitat de la Comissió Europea (DG Taxud) ha sorgit un posicionament polític de gran abast que reobre el debat sobre la possibilitat d’implantar un impost sobre el patrimoni a escala europea. Un informe detallat de 180 pàgines suposa un punt d’inflexió en l’estratègia comunitària. En aquest, Brussel·les no només constata que la riquesa es concentra en l’1% més ric a un ritme superior que en altres regions del món, sinó que també planteja una guia tècnica perquè els Estats membres puguin gravar les grans fortunes.
El document ofereix un diagnòstic controvertit. Assenyala que, mentre les classes mitjanes han vist estancar-se els seus estalvis, la riquesa privada a la Unió Europea ha crescut de manera molt notable en les darreres dècades. Segons l’informe, la concentració de patrimoni ja és un tret estructural de l’economia europea, fet que planteja dubtes sobre si els sistemes fiscals actuals garanteixen l’equitat. A partir d’aquí, s’obre la porta a revisar la tributació de les grans fortunes.
Durant anys, aquest tipus de mesures s’ha enfrontat al temor que els contribuents més rics traslladin la seva residència a altres països, reduint la inversió i la recaptació. Tanmateix, la Comissió Europea qüestiona aquest argument i considera que està sobredimensionat. Segons l’informe, les reaccions de mobilitat internacional davant de pujades d’impostos solen exagerar-se, especialment per part de determinats grups de pressió.
El text també sosté que els possibles efectes negatius sobre l’estalvi o l’activitat empresarial serien limitats i que, si es dissenya adequadament, aquest tipus d’impost podria fins i tot afavorir un ús més eficient dels actius. Amb això, Brussel·les busca que els governs perdin reticències a l’hora d’abordar reformes fiscals d’aquest tipus.
L’informe no planteja un model únic, però sí que estableix tres condicions clau perquè un impost sobre el patrimoni funcioni de manera eficaç. En primer lloc, destaca la necessitat de millorar el coneixement sobre els actius. Sense informació precisa, l’impost perd efectivitat. Per això, es proposa reforçar els registres de patrimoni, fomentar l’intercanvi automàtic de dades i crear unitats especialitzades en grans fortunes dins de les administracions tributàries. La digitalització es considera un element essencial per reduir l’opacitat.
En segon lloc, es defensa dissenyar impostos amb bases àmplies i llindars elevats. A partir d’experiències passades en països com Alemanya o Suècia, l’informe conclou que els problemes no residien en l’impost en si, sinó en les nombroses exempcions. La idea és centrar el gravamen en els contribuents més rics, evitant afectar la classe mitjana, però incloent tot tipus d’actius rellevants, com accions, obres d’art o immobles d’alt valor.
El tercer element clau és el reforç dels anomenats impostos de sortida. Es tractaria de gravar els guanys no realitzats quan un contribuent trasllada la seva residència fora del país, amb l’objectiu d’evitar que el canvi de domicili s’utilitzi per eludir la càrrega fiscal i assegurar que la riquesa generada en territori europeu contribueixi a les finances públiques.
L’informe també aborda la dimensió política d’aquestes mesures. La Comissió proposa estratègies per millorar-ne l’acceptació social, com explicar amb claredat que només afecten una petita part de la població i detallar el destí dels ingressos obtinguts, especialment en el finançament de serveis públics. Segons els estudis citats, quan els ciutadans entenen que l’impacte no recau sobre ells, el suport a aquest tipus d’impostos augmenta de manera significativa.
Tot i que el document no planteja una normativa comuna obligatòria, sí que suggereix la conveniència de coordinar les polítiques fiscals entre els països de la Unió. La Comissió adverteix que la competència fiscal entre Estats pot debilitar les bases tributàries i generar desigualtats, per la qual cosa deixa entreveure la necessitat d’avançar cap a una major harmonització.
Font: Expansión
