En un Estat de dret, que l’Administració accedeixi a l’àmbit privat d’una persona o empresa no és un simple procediment, sinó una actuació que afecta directament drets fonamentals. Una recent sentència del Tribunal Suprem aclareix en quines condicions pot considerar-se vàlid el consentiment perquè la Inspecció d’Hisenda entri al domicili protegit d’una societat.
La resolució qüestiona algunes pràctiques habituals de l’Agència Tributària i reforça la protecció del dret a la inviolabilitat del domicili recollit a la Constitució. El cas es va originar quan l’administrador d’una empresa va permetre l’entrada dels inspectors, va signar la documentació corresponent i va col·laborar facilitant l’accés a arxius i documents, sense mostrar oposició ni deixar constància de cap queixa.
No obstant això, el Suprem detecta un problema de fons: l’Administració no va informar adequadament el responsable de l’empresa que podia negar-se a aquesta entrada o retirar-la en qualsevol moment. Tot i que se li va lliurar un document amb referències legals, no se li va explicar de manera clara aquest dret fonamental. Per al tribunal, aquesta omissió invalida tot el procediment.
La clau és distingir entre un consentiment merament formal i un de realment informat. No n’hi ha prou amb signar o no oposar-s’hi; cal que la decisió es prengui de manera lliure, conscient i amb ple coneixement dels drets implicats. El Suprem recorda que l’Administració parteix d’una posició de superioritat, per la qual cosa té l’obligació d’explicar amb claredat tant l’objectiu de la inspecció com la possibilitat de rebutjar-la.
En no fer-ho, es va produir el que el tribunal considera un error en el consentiment: l’administrador va actuar com si estigués obligat a permetre l’entrada, quan podia haver exigit una autorització judicial. Aquesta manca d’informació constitueix un defecte que invalida l’autorització concedida.
Les conseqüències són rellevants: en considerar-se il·legal l’entrada, totes les proves obtingudes queden anul·lades, així com les liquidacions i sancions basades en elles, llevat que l’Administració pugui demostrar que hauria arribat als mateixos resultats per vies independents.
La sentència suposa un canvi important en la relació entre Hisenda i els contribuents. A partir d’ara, no serà suficient amb proporcionar formularis genèrics o referències legals poc comprensibles. S’exigeix una informació clara i completa.
A més, la resolució deixa clar que el domicili social d’una empresa també està protegit i no pot ser inspeccionat sense garanties. La decisió obliga l’Administració a tractar el consentiment com un dret real, no com un mer tràmit.
De cara al futur, la Inspecció haurà de complir tres requisits fonamentals: informar expressament del dret a rebutjar l’entrada sense ordre judicial, advertir que el consentiment pot retirar-se en qualsevol moment i demostrar que l’autorització concedida va ser realment lliure i conscient. En definitiva, la sentència reforça la seguretat jurídica davant dels interessos recaptatoris.
