Un dels majors temors dels analistes era que el preu del petroli es disparés fins als 150 dòlars o fins i tot més si es produïa el tancament de l’estret d’Ormuz. Tanmateix, gairebé dos mesos després de l’inici del conflicte, tot i que aquesta ruta continua bloquejada, els preus no han assolit aquests nivells extrems i el Brent es manté al voltant dels 100 dòlars. Lluny de tractar-se de previsions exagerades, diversos experts adverteixen que la situació real podria ser més preocupant: fins ara, el mercat ha estat sostingut per dos factors temporals que estan a punt d’esgotar-se. Si el trànsit no es restableix aviat, es podria produir una escassetat real de cru que impulsaria els preus a l’alça de manera significativa.
El primer d’aquests factors, segons JP Morgan, ha estat el retard en l’arribada dels petroliers que van aconseguir travessar l’estret abans del seu tancament. Aquests enviaments han trigat setmanes a arribar als seus destins, per la qual cosa el subministrament no s’ha interromput de manera immediata. Tot i que el pas va quedar pràcticament bloquejat l’1 de març, el petroli procedent de l’Orient Mitjà ha continuat arribant a diferents mercats fins a dates recents: a l’Àsia a començaments d’abril, a Europa uns dies més tard, als Estats Units a mitjan mes i a Austràlia ja el 20 d’abril. És ara quan comença a notar-se l’absència de nous carregaments.
El segon “pegat” ha estat l’alliberament massiu de reserves estratègiques per part de l’Agència Internacional de l’Energia. Segons la gestora Mirova, s’han posat al mercat uns 400 milions de barrils des de l’11 de març, cosa que ha permès compensar temporalment la manca de subministrament. No obstant això, aquesta solució té un límit: les reserves no són infinites i, al ritme actual, podrien situar-se en nivells mínims històrics entre finals d’abril i maig.
A aquests factors s’hi suma un risc addicional: que la paralització de la producció i els atacs de l’Iran a infraestructures petrolieres de països veïns danyin de manera duradora la capacitat d’extracció. Fins i tot si l’estret d’Ormuz es reobrís, la producció podria no recuperar-se completament. Si només s’assolís, per exemple, el 70% del nivell previ al conflicte, el dèficit de cru persistiria. A més, existeix la possibilitat que la reobertura sigui parcial o limitada, cosa que restringiria encara més el flux de petroli.
En un escenari així, el món es veuria obligat a reduir de manera considerable el seu consum de cru, cosa que previsiblement requeriria una forta pujada de preus. Mirova adverteix que la relació entre les reserves disponibles i el preu podria esdevenir exponencial, derivant en una situació d’escassetat física. En cas de prolongar-se el conflicte, el Brent podria situar-se entre 150 i 200 dòlars per barril, mentre que el gas a Europa assoliria entre 100 i 150 euros per MWh, cosa que suposaria una crisi energètica de gran magnitud.
Per la seva banda, l’economista Paul Krugman ha plantejat diferents escenaris en funció de la durada del conflicte i de la capacitat global per reduir el consum o substituir el petroli mitjançant mesures com retallades en el transport o l’impuls d’energies renovables. En l’escenari més favorable, amb una ràpida resolució del conflicte i una reducció senzilla de la demanda, els preus es mantindrien prop dels nivells actuals. Si la crisi es prolonga més enllà de maig, el barril podria assolir els 150 dòlars. I si el tancament de l’estret s’estén fins a l’estiu, el preu podria superar àmpliament aquesta xifra, arribant fins i tot a nivells propers als 372 dòlars en el pitjor dels casos. Segons adverteix, si el petroli supera els 200 dòlars, augmentaria significativament el risc d’una crisi econòmica global, acompanyada d’una inflació elevada i una possible recessió.
